La setmana de la Moda de París està a punt d'acabar i, com sempre, ha tornat a demostrar per què París es la capital de la Moda en majúscules. He vist moltes imatges, he llegit moltes cròniques i, de moment, he arribat a una sèrie de conclusions que, evidentment, no són cap anàlisi
sesudo del tema, sinó simples impressions personals, gairebé irreflexives.
1.
Sembla que els bloggers han arribat a la majoria d'edat, com a mínim, pel que fa al món de la moda. I és que el seu pes és tal que no només han passat a ocupar llocs abans reservats a periodistes acreditats -com Géraldine Dormoy de Café Mode al capdavant de la secció Styles de L'express.fr-, sinó que, fins i tot, ocupen llocs privilegiats a les mateixes front-rows! Així ho ha fet la increïble Rumi, de Fashion Toast, a la desfilada de l'Esteban Cortazar per a Emanuel Ungaro. El jove dissenyador de 24 anys l'ha reconeguda com una de les seves muses en la seva primera col.lecció per a la mítica
maison, la qual cosa prova com un món tan hermètic com la moda comença a obrir-se i a adaptar-se als nous temps. Genial!
2.
Aplaudeixo la col.lecció de Dries van Noten, tot i que, a priori, no és un estil amb què jo m'identifiqui. No obstant, en aquesta ocasió,
m'encanta el joc cromàtic presentat, per inesperat i càlid, i, sobretot, per proposar quelcom radicalment diferent en una setmana on el negre és, sens dubte, protagonista, tant a dalt com a baix dels pòdiums.
3. En canvi,
m'ha decebut profundament la col.lecció de Balmain. Tot i que sóc fan absoluta de la passada, amb les seves jaquetes amb musclera marcada que recuperen l'estètica de Michael Jackson, em sembla que és abusar massa treure'n una altra pràcticament idèntica. Puc entendre que si una fórmula funciona, val la pena seguir, però no en un context com París, on, si es vol credibilitat com a pol d'influència, la Moda s'ha de CREAR, no copiar, encara que sigui a un mateix. Tot i això, no resto valor al gran treball de Decarnin des que va arribar a Balmain. Quedi clar.
4.
Els pantalons harem portats fins a l'extrem continuen guanyant terrent sobre la passarel.la. Enguany, ja són moltes les que els duen combinats amb botes cuissards entre el públic
trend-setter de les Fashion Weeks i dissenyadors tan dispars com Decarnin per a Balmain, Galliano per a Dior, Junya Watanabe i Kris van Assche continuen apostant-hi per a l'hivern que ve. M'agrada com alternativa a la massa hegemònica silueta slim; m'agrada la diversitat d'opcions.
5.
Com a tendència, els drapejats semblen imposar-se. S'han vist amb força a Balenciaga -exquisites faldilles, ouffff!, i exquisita col.lecció-, Isabel Marant, Ungaro o Sophia Kokosalaki. Es un recurs que m'agrada, però no sé si serà gaire transferible a la moda high-street. Jo em quedo amb la proposta de Ghesquière, bien sûr!
6.
Com també em quedo amb els maxiguants vistos a la desfilada de Givenchy o els de Lanvin, cap problema. A força de veure'n entre el públic de les setmanes de la moda -concretament, l'estilista Giovanna Battaglia els duu com ningú- han esdevingut per a mi un must per al proper hivern. En trobaré a una ciutat tan càlida com Barcelona?
7. S'han vist infinitat de versions de la petite robe noire, però si hagués d'escollir, els meus preferits, fins a la data, són els firmats per
Azzaro. L'argentina Vanessa Seward ha sabut capturar tot l'allure de l'estil francès -millor dit, parisí- i ens ha regalat tota una llicó d'elegància i chic francès sintetitzada en aquest bàsic atemporal.
I l'apunt: No sé si podré dormir després d'aquesta imatge. Gràcies Vivienne per fer tornar una "icona" com ella i, a més, sobre la passarel.la. Has posat a prova la meva capacitat per suportar la lletjor i has guanyat, tot en aquesta imatge em sembla HORRIBLE, dios!
Crèdits imatges: Style.com
Ara que s'acosta l'esperadíssima estrena de Coco avant Chanel, amb Audrey Tatou com a mademoiselle, he cregut convenient parlar de la biografia d'Henry Gidel que em vaig comprar quan estava a París i he acabat de llegir fa poc. Són gairebé 400 págines, en francès, que es llegeixen la mar de bé -és a dir, no és gaire difícil d'entendre-, en un estil un tant rococó, però amb personalitat, amb petites reflexions pròpies que trenquen el discurs, pinzellades iròniques que serveixen de contrapunt a la grandilonqüència del que s'està narrant. Perquè la vida de Chanel és absolutament GRANDIOSA, no se m'acut millor calificatiu, i val la pena conèixe-la. Em moro de ganes de veure la pel·lícula, aviam com han enfocat els primers anys, amb les seves incerteses però també la seva fortalesa de caràcter, d'aquesta gran dama de la couture.
Una dona realment inspiradora, Gabrielle Chanel, la seva vida, el seu caràcter, el seu estil, evidentment... Anar a contracorrent i guanyar, creure en un mateix fins al final, adaptar-se als canvis sense perdre mai l'essència, generosa i viperina alhora, amb la por a la solitud com a única constant vital, amb permís de l'adicció a la feina, és clar. Un geni, en definitiva, amb una vida de novel·la, només possible en un món i una societat que ja no existeixen. Us deixo amb unes quante instantànies que demostren que la classe no entén d'edat. Un mite. 
