Feliç 2009!

Un post breu per acomiadar l’any. O, dit d’una altra manera, per donar la benvinguda el 2009, que sempre és millor mirar endavant que tornar la vista enrera. Després d’un 2008 ple de viatges, noves experiències i creixement personal, només desitjo que el 2009 continuiï en la mateixa línia i, si us plau, se m’obrin noves perspectives professionals. En moments de crisi, cal fer treballar el cap i inventar noves receptes. Jo hi posaré de la meva part, esperem que trobi resposta. I per deixar-nos emportar per l’esperit d’il.lusió i alegria amb què celebrarem l’arribada d’un nou any, us proposo fer-ho en companyia de les fantàstiques titelles creades per Karl Lagerfeld i vestides de Chanel que donen vida a un dels aparadors dels grans magatzems parisins Printemps. J’adooooore!

KATE MOSS vista por Françoise-Marie Santucci

Acabo de finalizar la lectura de la biografía de Kate Moss escrita por la periodista de Libération Françoise-Marie Santucci. Y me ha gustado. De entrada, porque debo reconocer que las biografías, con todo lo que tienen de carácter íntimo y revelador, son uno de los géneros que más me atraen. Pero no sólo por eso. Y es que en las casi 300 páginas del libro no sólo se habla de miss Moss, sino también de lo que ha representado ella en cada época de su vida, pasando de la ruptura que supusieron las célebres fotos de Corinne Day para The Face en 1990 hasta su actual y fructífera colaboración con Topshop, ejemplo del reino de las celebrities que ha sido el inicio de este nuevo milenio.

Una interesante radiografía, pues, de los últimos 30 años en el mundo de la moda; su evolución, sus proezas, sus movimientos y, también, sus puntos bajos. Y también de la música; campo siempre presente en la vida de Kate, ya sea por sus atuendos o por sus novios. Por supuesto, los detalles personales añaden interés a la lectura, pero si lo que queréis es conocer intimidades truculentas, éste no sería vuestro libro. Y es que encerrada en un mutismo “a la Garbo” los últimos diez años, como dice Santucci, aquí se trata más de un análisis de su figura y su influencia que de un relato de anécdotas. La lectura ideal para preparar la próxima visita a Les Arts Décoratifs de París, donde, en noviembre, se celebrará una exposición, otra, dedicada a Kate Moss con el objetivo de desentrañar de una vez por todas la construcción de su mito. ¡Imprescindible!

Kate Moss, de Françoise-Marie Santucci, Flammarion, 18 euros

VOGUE España: Roitfeld y compañía

Foto: Hedi Slimane

Después de mi estancia en París, hacía unos cuantos meses que no compraba VOGUE España. Así que, una vez aquí, me dirigí al quiosco y compré mi ejemplar de diciembre para ver cómo andaba la cabecera de moda más prestigiosa en nuestro país. Y me llevé unas cuantas sorpresas. La primera, y de la que quiero hablar hoy, es un reportaje titulado Anna Wintour & compañía, firmado por Vicente Gallart, en el cuál se analizan las figuras de la directora de VOGUE USA, así como de Carine Roitfeld y Grace Coddington. Una especie de homenaje que no me parecería mal si no fuera por el regusto a déjà vu que me dejó al leerlo. Y es que al hablar de la directora parisina se ha cogido como referencia una interesante entrevista de NY Magazine que yo había leído ya en septiembre gracias al estupendo blog de Géraldine de Café Mode y que se había publicado en... ¡febrero! Puedo entender que haya muchos lectores de VOGUE España que ignoraran la entrevista, pero seguro que, a parte de mí, hay muchos otros que ya la conozcan y volver a leer algo ya publicado hace tanto tiempo pues, sinceramente, creo que se puede hacer algo mejor. Sobretodo si estamos hablando de la revista referencia en moda en nuestro país. Además, las fotografías que acompañaban el texto de Anna Wintour ya las había visto en el número de agosto de VOGUE Paris, con lo cual todo el reportaje, aunque la idea de partida fuera interesante, a mí no me ha aportado prácticamente nada. Y no es que no me guste Vicente Gallart –todo lo contrario-, pero pienso que una cabecera como VOGUE debería ser ella misma la que produzca sus propios contenidos y no basarse en lo que han hecho otras ediciones internacionales para llenar sus números. Porque una cosa es tomar prestadas fotografías y otra, muy distinta, es “tomar prestados” temas. O, como mínimo, que no se note tanto. Aunque, eso sí, debo reconocer que en cuanto a editoriales de moda este número de diciembre está inspirado. A ver qué nos depara el próximo número.

HOUSE OF WARIS: Actor, dissenyador i... sikh

Foto: Kai Jünemann

Des del 2005 que va apareixent a mitjans especialitzats de mig món –excepte Espanya, és clar- i fins que no vaig llegir la Jalouse de desembre que no em vaig assabentar qui era exactament Waris Ahluwalia. Havia reparat en la seva poderosa imatge a les front-row de NY, perquè no és gaire habitual veure un sikh a les desfilades i també sabia que havia participat a les pel.lícules Life Aquatic i Viaje a Darjeeling del Wes Anderson però poca cosa més. Un bon exemple, doncs, que aquest no seria precisament el blog d’una fashionista, ja ho sé, però más vale tarde que nunca, no?
Després de llegir una entrevista a dejourmagazine el que més m’ha atret del Waris és la seva capacitat d’aprofitar les oportunitats que se li han presentat i la seva actitud davant la feina i la vida. I és que aquest indi d’origen i novaiorquès d’adopció va començar fent joieria per a ell mateix –concretament un poderós anell amb diamants incrustats, un dels seus signes d'identitat- i, passats uns pocs anys, amb la seva marca House of Waris s’ha anat especialitzant en una joieria delicada i molt treballada que recupera centenàries tècniques artesanals gràcies a col.laborar amb els millors mestres joiers de Roma i Rajastán –ell només dissenya-. Si a aquestes dues influències li sumem la seva vida a Nova York, doncs el resultat dóna una visió força personal de la joieria.
A l’esmentada entrevista, reconeixia que estava una mica cansat que els mitjans sempre es referissin a ell com a “dissenyador sikh” perquè, segons afirma, el seu treball no té res a veure amb la seva ètnia. I, tot i que no nego que no tingui part de raó, també penso que és normal que es digui perquè si parlem d’ell com un rara avis dins el món del luxe és, en part, per la seva ètnia, la qual li aporta una visió fora dels circuits convencionals i fa que sigui capaç de crear peces especials, pagades a preus molt elevats. Evidentment, com passa amb altres productes « de culte », aquí encara no es distribueixen les seves exclusives col.leccions –venudes a Colette, Bergdorf Goodman o Dover Street Market, entre d'altres-. Vosaltres creieu que algun dia arribaran? Sospirs!

VU MAG: Cuando la fotografía es compromiso

Ante la desesperación por no encontrar ningún ejemplar de la revista Vu Mag en Barcelona, una amiga me pidió que le trajera de París los dos primeros números de esta nueva publicación semestral de la prestigiosa agencia de fotografía francesa Agence Vu. Sin saber exactamente lo que buscaba, puesto que no conocía ni la agencia ni la revista, me dirigí al Jeu de Paume y allí los encontré. ¡Fascinante! Es lo primero que pensé al hojear el primer número, que arranca con una selección de imágenes realizada por Paolo Roversi, invitado por la revista a mostrar su propia visión de Vu. Imágenes que te desestabilizan, que te cuestionan, que te miran directamente a los ojos y no te dejan indiferente. Se nota una calidad y un compromiso fuera de lo común; porque, aunque no soy niguna entendida en la materia, sí puedo reconocer cuando algo está bien hecho. Y Vu Mag lo está, de eso no hay duda.
Dicen en la editorial que la revista nace con la vocación de plantear el diálogo entre la fotografía y el material impreso; de explorar todas las posibilidades de esta relación rica y longeva. Por ello, cada uno de sus contenidos es un discurso particular de quien lo firma, aportando su propio ángulo dentro de este contexto tan extenso. Así, en este primer número, el fotógrafo Jeffrey Silverthorne muestra su obra, mientras rinde tributo a los que considera sus maestros, com Harry Callahan. O Catherine Coleman, del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, nos habla sobre el papel del retrato a raíz de la exposición Jano. La doble cara de la fotografía que acogió la institución madrileña el año pasado y que incluía imágenes como la que ilustra la portada, firmada por Désirée Dolron. Imágenes y textos densos que necesitan más de un primer contacto para poder saborearlos y entenderlos; por lo menos, en mi caso, y que, una vez dentro, simplemente te subyugan. Una revista de culto que, por favor, alguien debería traer para España. ¿Aún tenemos que cruzar la frontera para conseguir productos interesantes? Me gustaría creer que no...

Sonia Rykiel: 40 anys de rialles a la passarel.la

Una dona estilitzada, d’arrissada i roja cabellera, vestida a ratlles horitzontals i amb una elegant boina negra. Aquesta és la imatge que em ve al cap quan penso en la “dona Sonia Rykiel” i que, després de veure l’exposició que conmemora els seus 40 anys d’ofici a les Arts Décoratifs, m’adono que li manca quelcom d’important. I és que si alguna cosa caracteritza l’estil d’aquesta dissenyadora fidel a ella mateixa i independent dels dictats capriciosos de la moda, és la joie de vivre que destil.len les seves col.leccions i les seves models sobre la passarel.la, defensant una moda descomplexada i alegre, on el punt, els colors i la irreverència tenen un protagonisme especial.

Desfilada Tardor-Hivern 2004. Crèdits: DR

L’exposició, extensa i cuidada, s’articula a partir dels diferents punts definitoris de l’estil de Sonia Rykiel. Així, a part de les ratlles, veiem que l’ús de paillettes i lluentons és una altra marca de la casa o recordem que ella va ser una de les precursores a agafar l’estil esportiu i dotar-lo de glamour allà els anys 70. Al final, ens adonem que la seva és una moda real, dirigida a dones reals i això, en els temps que corren, és tot un signe d’independència i d’actitud pròpia. I si hi afegim que ha estat capaç de mantenir aquest, el seu discurs al llarg de 40 anys, l’actitud esdevé tota una proesa.

Luxe solidari

Com deia ahir, la revista Stratégies publica aquesta setmana un interessant article sobre l’actual tendència de les marques de gran luxe a dur a terme campanyes solidàries a favor de diverses ONGs de tot el món. Hi vaig reparar perquè aquest estiu havia llegit un altre text, aquesta vegada del Financial Times, on s’analitzaven les sinèrgies que s’estableixen en la col.laboració entre una empresa –vegi’s qualsevol gran grup- i una ONG, els beneficis que comporta, a nivell d’imatge tan interna com externa, per als grups privats i, a nivell econòmic, per a les organitzacions i on s’afirmava que, avui per avui, els directors d’uns i altres havien esdevingut uns socis atípics, però nombrosos.
Les marques de luxe, al seu torn, no podien quedar al marge d’aquesta tendència i ja fa uns quants anys que es bolquen amb causes solidàries amb més o menys ressó mediàtic, sobretot, de cara al Nadal. L’article de Stratégies en fa un extens repàs, posant-ne diversos exemples que, a mi personalment, se m’havien completament escapat.
Comencem. Si passeu per davant d’algun aparador de la firma italiana Gucci, veureu una icona d'un tatuatge amb la forma d’un cor. Voilà, la campanya solidària d’aquest Nadal. I és que, com porta fent des de 2005, Gucci ha creat una línia específicament concebuda amb aquest fi, anomenada Tattoo Heart, de la qual ¼ dels beneficis totals es destinaran a Unicef i les seves accions a l’Africa subsahariana. Amb la cantant Rihanna com a imatge de la campanya, l’impacte mediàtic està més que garantit.Foto: Gucci.comUnicef és, sens dubte, l’ONG més “mimada” per aquestes grans firmes; Montblanc també hi contribueix amb una part dels beneficis de les vendes de la seva llegendària estilogràfica Meisterstük. Però és la iniciativa de l’ex-model i actual embaixadora d’Unicef Laeticia Hallyday la que més popularitat ha aconseguit. Us sonen les nines “vestides” per grans dissenyadors que cada any se subhasten fins a arribar a preus desorbitats? Jo si que n’havia sentit a parlar –de fet, fins ahir s’exhibien els models d’enguany al Petit Palais parisí-; el que desconeixia és la gran quantitat de noms que s’hi reuneixen, ja que, a part dels tradicionals, com Yves Saint Laurent o Armani, també hi participen d’altres com Agnès B. o Zadig & Voltaire i, fins i tot, espanyols, com Agatha Ruiz de la Prada. El balanç de l’any passat és encoratjador: 230.000 euros recaptats, que es van destinar a vacunar 31000 nens de Darfour.Foto: Nina Céline. Crèdits: DR.Resten molts altres noms, de Louis Vuitton, uns dels pioners, fins a Sephora o Cartier. Però, crec, que amb aquests exemples la idea ha quedat prou clara. No sé a vosaltres, però a mi tot això, aquest canvi de posicionament de les empreses, i del primer món en general, em dóna la sensació d’estar vivint un moment especial a la història, vull dir una època de canvi, d’estar començant quelcom de nou... Barack Obama, desenvolupament sostenible, Xina... no sé què ens portarà el segle XXI, però aposto que poc tindrà a veure amb el que hem conegut fins ara. Suposo que el luxe continuarà essent el luxe, però, potser, en un futur no gaire llunyà, l’èxit d’una firma es basarà més en la seva filantropia que en la seva capacitat de crear it-bags. Com diuen els francesos, à suivre...

Changing Room Frio 2008: dissenyadors independents a Barcelona

Avui volia parlar de la relació entre les grans marques i la solidaritat arran d’un molt il.lustratiu article de la revista Stratégies, però m’ha arribat un e-mail que m’ha fet canviar d’opinió. Gràcies als nois de la meva estimada botiga Rift de Sitges m’he assabentat de la data de la proxima edició del Changing Room, el show-room col.lectiu dels dissenyadors emergents del panorama barceloní que té lloc cada sis mesos a l’hotel Chic & Basic (C/Princesa, 50). Una cita a la qual acostumo a ser fidel, ja que sóc fan d’alguns dels noms que s’hi reuneixen i que només puc admirar aquí ja que, al llarg de l’any, sóc incapaç de trobar-los a cap botiga de la ciutat. El màxim exponent d’aquesta situació és Cocotte Couture de qui em vaig enamorar definitivament la passada edició d’estiu gràcies a un estampat d’estil retro en vermell i blau que tinc gravat a foc a la retina, així com dels seus vestits fluids amb un indubtable accent francés. Després de visitar la seva flamant nova web, he descobert, a part que la noia ha començat a vendre a dues botigues de Luxemburg i Estocolm (merci), que aquest hivern el nivell no ha decaigut –el vestidet a quadres o els de seda no m’importaria lluir-los-, aviam si, per contra i amb la crisi, els preus si han baixat una miqueta... El misteri es resoldrà el pròxim dissabte 13 de desembre, d’11 del matí a 9 del vespre. Creuarem els dits...

Fotos: Sara Coe

NEW STEP: dissenyadors independents a Paris

Ahir diumenge, tot i que feia un veritable temps de chien a Paris, vaig decidir abrigar-me bé i dirigir-me cap al 104, un nou –i enorme- espai públic dedicat a l’art i la cultura ubicat al 19 arrondissement. La cita? La primera edició de la fira New Step, Le Grand Magasin, un show-room col.lectiu on intervenien 100 creadors tant de roba com d’accessoris, francesos com estrangers, cadascun amb el seu propi stand. Només per l’edifici ja valia la pena anar-hi, però aquí em limitaré a parlar dels dissenyadors, perquè si no aquest post corre el risc de ser el més llarg de la història -esteu avisats!-.

Per ser franca, la veritat és que els creadors de joies i bijuteria són els que més em van agradar; ja que pel que fa al tèxtil, molts apostaven per un estil entre hippy-colorista-ballarí de capoeria amb el qual precisament no comulgo. Ara bé, quant als accessoris, vàries dissenyadores són les que em van seduir gràcies a unes creacions originals, treballades i divertides que bé podríem importar cap a Barcelona. El meu coup de foudre absolut va ser The French Factory, una firma que aposta per un estil dolç, naïf i molt bufó, capaç de crear meravelles com aquestes:
No, no us penseu que es tracten dels exquisits macarons de Ladurée o Pierre Hermé, sinó de The French Factory, que ha agafat el dolç més típicament parisí i l’ha convertit en deliciosos collarets que es mengen amb la mirada. J’adore! Pero no només em quedaria amb aquest simpàtic complement, moltes altres peces de The French Factory també em van picar l’ullet, com el collaret amb la càmera de fotos, potser més vist, però ben trobat també.
Una altra interessant descoberta va ser la línia de complements de Mamzelle Chocolat –si, el tema gastronòmic em tira!-. Amb diferents materials i colors, aconsegueix unes joies úniques, d’esperit bohemi bourgeois, amb un puntet de barroquisme, però sempre elegants. Tanmateix, si m’hagués de quedar només amb una peça del seu stand, aquesta seria un dels seus gorrets de mohair amb plumes aplicades. M’encanta!

I, per acabar, les creacions de Violette Van Parys. Simpàtiques calaveres, heroïnes de còmic guerreres, flors delicades o vedettes amb plumes… les criatures d’aquesta artista tenen el cos de porcellana, meticulosament decorat amb fins traços d’or. A més, la noia és encantadora i, segons em va explicar, també ven les seves joies a Barcelona, concretament a La Basílica (C/ Sant Sever, 7), una galeria dedicada a joieria contemporània que decididament visitaré quan torni a casa. Ja queda menys!

I’m a star, by Lush

Bé, i segons la meva estimada cosina Anna, que em va regalar el paquet regal You are a star de la marca Lush i me la va enviar directament a la meva oficina de 21, rue de la Boétie, aquí a Paris. Quina sorpresa! I quina alegria! Sorpresa perquè jo no havia sentit a parlar mai abans d’aquesta marca britànica que va començar el 1995 i que aposta per una línia de productes de bellesa i benestar 100% natural, produïda de forma artesanal i conscienciada amb el medi ambient. I alegria perquè, tot i que encara no he probat cap dels productes, la veritat és que el perfum que destil.len em fa imaginar una vertadera i inesgotable font de plaer al meu abast.

Després d’una ullada a la seva web, he après una mica més sobre Lush. El que més m’ha cridat l’atenció és el fet que l'equip fundador porta vàries dècades apostant per productes “orgànics” i seguint pràctiques industrials que respecten el medi ambient, molt abans que Al Gore i la seva “veritat incòmoda” despertessin les consciències de mig món. Es per això que, segons diuen, els seus productes no porten cap embocall –reduint així l’impacte mediambiental- o s’han dedicat a confeccionar productes “sòlids” –incloses barres de xampú (!?)- perquè no necessiten conservants, a diferència dels líquids. Potser vosaltres ja ho sabieu tot això, però jo que no sóc precisament una gran connaisseur en cosmètica i bellesa, doncs ho he trobat ben interessant... Però, tornem al regal:





En aquest fantàstic paquet trobem alguns dels productes que celebrities de renom s’han comprat a algunes de les botigues Lush. Exemples? La crema pel cos Dream Cream de Halle Berry; per les mans, la Helping Hands d’Angelina Jolie o el sabó Ma Bar que olora a toffee i xocolata, adquirit per Mischa Barton. Tot això enmig d’unes pseudo-crispetes amb molt bona pinta que serveixen per parar els cops i substitueixen les típiques bombolles de plàstic, yumi! Per tot plegat, només em queda un cosa a afegir: MOLTISSIMES GRACIES, ANNA!!!

Mon chemisier à carreaux

Si hi ha alguna tendència que no es pot obviar quan una està a Paris aquesta és els quadres. I no estic parlant de l’estampat tartan, que ha envaït les grans cadenes de high-street directament des de la passarel.la, sino simplement de quadres, més grans o més petits, en verds, blaus, grisos, violetes… en vestits, camises, faldilles, pantalons… que una troba a totes i cada una de les botigues de gamma mitja-alta de la ville –és a dir, des de Maje fins a Bel Air passant per Les Petites o Vanessa Bruno-.

Total que a força de veure’n per tot arreu durant tot aquest temps una imperiosa necessitat de tenir-ne la meva propia versio va néixer sense saber ben bé com. I, després de molta cerca, voilà, ja l’he trobada. La meva primera visita a Wochdom (72, rue Condorcet), una tenda de roba i complements vintage de Montmartre, va ser la resposta, on em vaig agenciar una camisa a quadres en tons blaus que m’encanta i que em serveix de pretext per parlar-vos d’aquesta direccio imprescindible de Paris si us agrada el vintage. Només per l’espai ja val la pena anar-hi. Fosc, elegant, sobri, amb minimal sonant de fons, no té res a veure amb la resta de botigues vintage de Paris –i n’he vist força-. Ara bé, quant a l’oferta, res innovador, vintage vessant segona mà ; molt ben disposat, aixo si, tant per home com per dona, amb una petita seccio de revistes antigues, dels anys 70 i 80.


El decalatge entre continent i contingut de Wochdom m’ha fet pensar en com d’important és un bon embolcall per vendre un producte. I és que estic segura que la majoria de peces que trobem aqui si les veiés a Freep Star –la meca de la segona mà a preus irrisoris de Paris- no em cridarien gens l’atencio. Aqui les pagues a un preu una mica més elevat, si, pero… i el gust de poder vestir-te en un provador enorme i tenir tota la botiga per a tu ??? Impagable !

Retorn a la blocsfera. Lee Miller a Paris

Dos mesos i mig a Paris. Això és el que he necessitat per reprendre l’activitat d’aquest bloc que va néixer més per ganes de saber com funcionava aquest món virtual que per voluntat d’expressar-m’hi. Ara, però, és diferent. Potser és el fet d’estar sola, potser és que a Paris la moda se sent més de prop, potser és la quantitat de temps lliure o potser és la febre blogger generalitzada que també m’ha influït; el fet és que avui torno a la blocsfera amb intenció de quedar-m’hi. Ara, inconstant com sóc, ja veurem quan dura aquest nou idil.li...

I per (re)començar l’activitat, vull parlar-vos de Lee Miller arran de l’exposició que en aquests moments té lloc al Jeu de Paume i que, de totes les que he vist fins ara a Paris, que han estat força, és la que més m’ha impactat. Model, musa, amant, fotògrafa, corresponsal de guerra... Un personatge polièdric, de vida apassionant, que gràcies a aquesta retrospectiva, organitzada pel Victoria & Albert Museum, podem conèixer de més a prop. De fet, jo no en tenia ni idea de qui era Lee Miller, pero només entrar a la sala d’exposicions i veure algunes de les seves obres tocades pel surrealisme; ràpidament em va captivar. Encara més amb el seu treball com a corresponsal del Vogue Britànic a la Segona Guerra Mundial o amb els feliços retrats d’un grup d’intel.lectuals realitzant tasques mundanes a la seva casa de camp, per cert, el seu darrer treball publicat . Totes i cada una de les instantànies em va tocar, d’una manera o una altra. I a vosaltres, què us diuen?

Lee Miller Archives. England, 2008

Per cert, ella és la de dalt a la dreta. Fàcil endevinar com va seduir Man Ray, entre d'altres, oi?