Un estrany sentiment de culpabilitat

Model de la línia Velvet de la col.lecció Tardor-Hivern 2008-09

Estar sense feina i anar de shopping és una combinació que no havia provat fins a aquest matí. Havent treballat des que em vaig llicenciar, una està habituada a disposar dels seus diners i, normalment, acostumo a comprar-me allò que m’agrada, en un obligat equilibri entre moda low-cost –sóc fan de Blanco– i peces més especials. D’aquest últim apartat, una de les meves debililitats confessables són les sabates de Juan Antonio López, el meu dissenyador fetitx quan es tracta de vestir els peus. El seu estil, überfemení i sexy, m’encanta i, a més, té el plus que es tracta de sabates còmodes, tot i que tinguin tacons impossibles. Els seus preus, no obstant, són massa elevats per a una mileurista, així que sempre he aprofitat les rebaixes –directament un 50%- per comprar-hi. Fins avui. I és que aquest matí he sortit de casa amb la idea de trobar un abric –després de l’ús intens a París l’actual necessita renovar-se–, però no hi ha hagut sort. Així que, quasi sense voler-ho, els meus peus han començat a dirigir-se cap al número 240 del carrer Consell de Cent, on es troba la botiga de Juan Antonio López. Ara, una vegada davant, no he gosat entrar-hi. Un estrany (i nou) sentiment de culpabilitat ha aparegut i m’ha negat del plaer de provar-me (i comprar-me) alguna de les seves creacions, massa “especials” per a una noia sense feina. Bé, això és el que he pensat en aquells moments, quan he tornat sobre els meus passos i he agafat el metro sense pensar-m’ho dues vegades. Ja sé que hauria de tenir altres preocupacions en aquests moments –i les tinc, no patiu–, però ara per ara no em puc treure la imatge de les sabates de Juan Antonio López del cap. És que són tan maques, ais!